La fotografia és de la britànica Hannah McKay (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs després d'haver fugit de Birmània, en direcció a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes.
Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses capitals: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta d'un problema que s'hauria d'abordar amb caràcter d'urgència en una conferència internacional si realment es considera de lesa humanitat el crim de genocidi.
Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva perfecta simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, crea en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i melangia. No puc deixar de pensar amb la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. Som culpables, o responsables com a mínim, i així ho vaig deixar escrit en un dels poemes d'Ira (Tanit Poesia 2019), el meu darrer recull poètic:
Mira fixament els ulls de l'enemic.
els assassins en massa
tenen en comú un nom.
indiferència.
