Rohingyes

La fotografia és de la britànica Hannah McKay (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs després d'haver fugit de Birmània, en direcció a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes. 

Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses capitals: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta d'un problema que s'hauria d'abordar amb caràcter d'urgència en una conferència internacional si realment es considera de lesa humanitat el crim de genocidi. 

Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva perfecta simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, crea en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i melangia. No puc deixar de pensar amb la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. Som culpables, o responsables com a mínim, i així ho vaig deixar escrit en un dels poemes d'Ira (Tanit Poesia 2019), el meu darrer recull poètic:

                                        Mira fixament els ulls de l'enemic.

                                        els assassins en massa 

                                        tenen en comú un nom.

                                        indiferència.

Els dies de la ira

  

Cal deixar clar que allò que ha tingut lloc aquests últims mesos en el Tribunal Suprem es limita –malgrat l’esforç en mantenir les aparences– a una mera escenificació que res té a veure amb la justícia. I és que l’aparença de justícia a l’ombra de les lleis és la pitjor de les tiranies. Llegir + 

William Eugene Smith - Pittsburgh II

William Eugene Smith és un d'aquells fotògrafs que ens recorda a bastament que la fotografia té un camp semàntic que ens apropa perillosament als contorns de la veritat. Perquè saber mirar és saber pensar i trencar amb els esquemes preestablerts: descobrir per un mateix el món i la seva condició poètica.

La biblioteca de Darayya

La Biblioteca de Darayya - Síria

El primer cop que vaig llegir sobre la biblioteca de Darayya fou a l’entorn de l’any 2016. Una biblioteca subterrània en aquesta urbs pròxima a Damasc sotmesa a un setge sense treva per part de l’exèrcit de Bashar al-Assad entre 2012 i 2016. Un setge implacable que provocà l’èxode d’un quart de milió de persones i la destrucció quasi total de la ciutat. En aquest context fou que algunes desenes de joves sirians –revolucionaris insubmisos i plens de somnis– varen fundar –també en el sentit filosòfic de l’infinitiu “fundar”– una biblioteca en el soterrani d’un edifici en ruïnes. Llegir + 

La mort i la donzella

Hevrin Khalaf 

Entre Síria i Turquia el poble kurd havia edificat un espai d’esperança. Hevrin Khalaf, executada el proppassat 12 d’octubre per mercenaris que donen suport a l’ocupació turca del nord de Síria, n’era una de les seves representants. L’execució va tenir lloc en la carretera que connecta Qamishli amb Manbij –a prop de la primera. Conec molt bé aquesta regió transfronterera –entre l’esmentada ciutat i Sanliurfa– arran de les meves reiterades visites al Kurdistan, entre 1989 i 2009.

M’impacta en la memòria –com impacta el cruel assassinat de Khalaf i de tota la seva comitiva– el record de la presència militar en el Kurdistan turc –ja a finals de la dècada dels anys 80– i el contrast amb la idiosincràsia kurda –sempre oberta entre l’esperança i el dolor– i tan plena de vigor i de manera innata irònica.

Hevrin Khalaf representava la renovació d’una idea arquetípica: la d’una convivència harmònica i descentralitzada entre kurds i àrabs, tot posant especial èmfasi en el rol de la dona i el paper de les minories religioses. El poble kurd, sempre oblidat, ja des de l’època en què Gertrude Bell –tota una ironia– s’oposà a la creació d’un Kurdistan a la conferència del Caire de 1921.

No digueu només Turquia. Perquè occident –sempre occident– ha abandonat a la seva sort al poble kurd. Per enèsima vegada la història sempre torna. Si us plau, seguiu el present canal de notícies de la valenta Amina Hussein.

1 d'octubre. L'estat de la qüestió política

Referèndum d'autodeterminació de Catalunya - 1 d'octubre (fotografia: Marc Rius)

Dir que l’Estat espanyol ha entrat a fons pel que fa a la repressió política de l’independentisme a Catalunya és com no dir res. Perquè no tan sols viu la repressió de la farsa del judici que ha conculcat en els darreres mesos els principis més fonamentals de l'art del dret. Llegir +

11-S. La pura realitat

Objectiu Independència (fotografia: Adrià Costa)

La pura realitat és que, malgrat tot, una gernació -600.000 persones- s’ha concentrat de forma massiva al voltant d’una idea clara: la independència de Catalunya. Llegir +

Trencar amb Espanya

1 d'octubre. Passat i present. Ara cal anar cap al futur. 

Aquest no és un blog polític. És -i ha estat- un blog poètic. Tanmateix, veureu com l'eufonia dels dos mots reuneix en un de sol ambdós conceptes. I és que no hi ha poètica -ni pensament o obra- que no sigui pas política. Per això mateix penjo aquest article just aquí i ara. Llegiu-lo, si us plau, i si n'esteu d'acord o no, o si fins i tot el vostre esperit ple de fatiga us ho demana, enllaceu-me a xarxes aquest escrit a fi de poder donar-li la difusió deguda, i que si fa o no fa comença d'aquesta manera: 

"Podria haver Podria escrit aquest article molt abans. Per exemple, el dia en què van empresonar Oriol Junqueras. O l’atziac capvespre en què Carme Forcadell ingressà a la presó. Ells, i tota la resta del govern. Ells, i tots nosaltres." Llegir més +